🌿 Quan el cos et parla, escolta

Hi ha moments en què el cos diu prou. No ho diu amb paraules. No ho pot fer. Però t’ho fa saber. A través del mal d’esquena que no marxa, de les migranyes que apareixen cada mes, del nus a l’estómac, de la pell que s’irrita, o de la tristesa que s’instal·la i no saps d’on surt.

Són formes de parlar que el cos ha après quan no l’hem escoltat abans. El cos no menteix. Potser la ment sí, pot embolicar-se, justificar-se, fer veure que tot va bé. Però el cos... El cos no sap dissimular.

Quan ens passen coses que no sabem entendre, quan arrosseguem emocions que no troben sortida, el cos assumeix la feina. I llavors, callar el dolor només amb medicaments, o distreure’l amb presses i pantalles, és com fer callar un nen que només volia explicar-te què li feia por.

Escoltar el cos és un acte de responsabilitat

Escoltar-lo no vol dir obsessionar-se amb cada molèstia, sinó tenir el coratge de parar. D’obrir un espai. De preguntar-se: què em vol dir això que em passa? A què em convida aquest malestar?

A vegades, només cal mirar amb respecte. I en aquest mirar amb respecte, sovint s’hi obren camins. Camins que no venen de fora, sinó de dins. I que no tenen pressa.

El cos i la seva història

Amb una mirada sistèmica entenem que no només som un cos solitari. Portem dins la memòria emocional de la nostra infància, de la nostra família, dels vincles, de les ferides no dites. El cos guarda tot això. No és només múscul i ossos, és també relat i història.

De vegades, el que avui ens fa mal no és només d’avui. És una repetició, una fidelitat inconscient a alguna cosa viscuda abans, fins i tot abans de nosaltres.

I el cos, savi i pacient, ens ho torna a posar al davant. Ens convida a mirar-ho, a escoltar-ho. No per castigar-nos, sinó per alliberar-nos.

Un espai per sentir

Treballar amb el cos des d’aquesta escolta interna, profunda, respectuosa, pot transformar molt. Quan donem permís a la sensació corporal per expressar-se, sense pressa, sense forçar-la a ser “positiva” o “agradable”, passen coses. El dolor es desinfla, l’emoció es mou, la comprensió apareix.

És un procés subtil. No es tracta d’interpretar-ho tot, ni de buscar respostes immediates, sinó de cultivar una presència. Com si el cos fos una criatura petita que només vol saber que l’estàs escoltant.

Quan li dones espai, el cos parla. Quan el respectes, es relaxa. I quan el mires amb amor, et torna a confiar.

El massatge sistèmic: una altra manera de tocar

Aquest és el punt de partida del que jo anomeno massatge sistèmic. No és només posar les mans sobre un cos que fa mal, sinó acompanyar una història que busca ser escoltada. És un massatge que escolta, que respecta, que no jutja. Que confia en la saviesa del cos i en tot el que porta dins. I que, a través del contacte, obre espai perquè el cos pugui expressar, deixar anar, i començar a sanar des d’un lloc profund i real.