He tocat fons. Però no m’hi penso quedar

Fa poc vaig fer-me mal. Literal. Volgut. Amb ràbia, decepció, cansament acumulat i una tristesa que ja no podia sostenir. No m’havia passat mai abans. I em va espantar. Però en aquell instant tan fosc, vaig veure-ho clar: això és el que vull evitar als altres. Aquesta sensació d’estar tan sola amb tot que et fas mal per sentir alguna cosa, per castigar-te, o per descansar el soroll de dins.

El dolor que vaig sentir no era només físic. Era una crida. El cos em demanava ser cuidat, escoltat. I, de forma intuïtiva, vaig demanar el que realment em salva: un massatge. El toc, l’aroma, el no haver de parlar... una hora en què tot es torna silenci, repòs i presència.

Jo no cuido perquè en sé molt. Cuido perquè conec el buit. Cuido perquè sé què passa quan no ens escoltem. I perquè sé que a través d’unes mans, d’un oli, d’un gest... algú pot tornar a respirar.

No soc perfecta. Soc una dona que s’està reconstruint. I des d’aquí, des d’aquest lloc tan nu, tan honest, vull seguir acompanyant-te. I acompanyant-me.