Essència de Vida

 Quan tenia 21 o 22 anys, la meva vida estava marcada per unes migranyes insuportables. Encara les recordo com si fos ahir. Eren tan fortes que m’obligaven a quedar-me al llit durant dies, fins que el dolor m’obligava a anar a punxar-me. Era un cicle terrible que em feia perdre feines i em limitava moltíssim.  Recordo perfectament com la meva àvia m’ajudava. Em premia el cap amb força, em feia compreses i intentava calmar-me, però el dolor era insuportable. Sentia com si el cap em punxés per totes bandes, com si hagués d’explotar. Fins i tot feia el pi, i m'apretava el cap contra el capçal del llit per intentar alleujar una mica el patiment. El dolor apareixia gairebé cada 15/20 dies, i cada episodi em deixava al llit almenys 2 dies sencers. Quan finalment em punxaven, el dolor desapareixia de cop, però el cost emocional i físic era enorme.   Peró tot va canviar quan una amiga de la família ens va parlar d’un terapeuta holístic de Ripoll que treballava amb reflexote...

Avui surto eufòrica d’una ponència sobre el TDAH i les seves comorbiditats. Ha estat una experiència que no deixa indiferent... He de confessar que, de vegades, m’apunto a ponències que em queden una mica grans: són molt mèdiques, carregades d’estadístiques, i hi ha moments en què em perdo completament. Però aleshores arriben aquelles explicacions que semblen pensades per a pares, mares i familiars, i de sobte tot cobra sentit. És en aquests moments que s’encén una llum i em replantejo moltes coses. Avui he sortit amb una barreja de felicitat i claredat: sé cap a on vull anar. Encara em queda molt per aprendre, estudiar i practicar, però em sento feliç de ser en aquest camí i de saber que estic fent les coses bé.